La població prioratina del Masroig compta amb un instrument musical excepcional, potser únic en la tradició catalana de panderos emprats per acompanyar el cant de les dones en el curs dels rituals festius: un pandero de forma octogonal.
Efectivament, arreu del país, els panderos o tambors emprats per les majorales del Roser, o d'altres confraries, com a acompanyament rítmic de les cançons que interpretaven als casaments, bateigs i dies de festes, són quadrats. També al Masroig, on va desaparèixer, o potser fou robat, tal com explicà Joan Asens:
També ens el va recordar Francisca Aragonès, qui havia conegut la dona que, abans de la Guerra Civil, sonava el pandero la diada de la Mare de Déu de les Pinyeres, a l'ermita, i en altres moments, en festes o, sobretot, casaments.
Desapareguda l'antiga tradició, però, les cançons de pandero al Masroig van conèixer una nova revifalla. Després de la Guerra Civil, i en el marc dels concursos folklòrics que organitzava la Sección Femenina, un grup de noies del poble van voler recuperar aquesta pràctica i van portar el repertori après de les dones més grans a l'escenari. Potser també es va ballar el Ball de Majorales, ja que al programa del «III Concurso de Coros y Danzas de la Sección Femenina» a Tarragona, el maig del 1944, figura la interpretació, a càrrec de la secció local del poble, de la «Danza del pandero». Anys més tard, aquest ball fou reconstruït pel folklorista reusenc Josep Bargalló i Badia, amb la col·laboració de Joan Asens, Josep Vernet i altres persones de la població, i publicat en un recull de danses de la comarca el 1991.
Aquesta voluntat d'unes noies de representar el seu poble en un concurs de folklore va motivar la transmissió oral d'una part del repertori i el fet que el Masroig hagi estat l'última població del Priorat —de les moltes on havien estat conegudes— on s'han interpretat les cançons de pandero.
Joan Asens va recollir, a mitjan segle xx, moltes d'aquestes cançons gràcies a les cantadores del moment, però també de persones nascudes a la segona meitat del segle xix, com Maria Folch, Josefina Mateu o Eubèria Casals. Un patrimoni literari importantíssim, del qual, en donà notícia a la Guia del Priorat, el 1980, i més extensament a Fulls de treball de Carrutxa, el 1985.
Joan Asens recollí també el pandero amb què les joves cantadores havien recuperat el costum. Un instrument certament excepcional perquè les puntes del bastiment quadrat més comú havien estat escapçades per esdevenir octogonal. Aquest instrument, a diferència del seu predecessor, no fou pintat i mostra la pell natural per ambdues cares.
El perquè d'aquesta forma s'explica per la forma com les antigues majorales empraven l'instrument. Al Masroig, com arreu, la sonadora agafava el pandero en posició vertical, amb la punta recolzada al ventre i, amb el cos lleugerament inclinat cap enrere, el sostenia amb els colzes, tot colpejant-lo rítmicament amb les mans. Hom va creure que eliminant las puntes potser seria més còmode el seu ús.
Deixat per Joan Asens a Lídia de Mena, del grup de danses «La Clavellinera», qui l'ha preservat durant una anys i n'ha fet divulgació, l'instrument ha arribat als nostres dies en un estat de conservació excel·lent. Ara retorna definitivament al poble en el marc del programa «Cantar amb el pandero», impulsat per Carrutxa aquest 2013.
Efectivament, arreu del país, els panderos o tambors emprats per les majorales del Roser, o d'altres confraries, com a acompanyament rítmic de les cançons que interpretaven als casaments, bateigs i dies de festes, són quadrats. També al Masroig, on va desaparèixer, o potser fou robat, tal com explicà Joan Asens:
«Al pandero, una peça de gran valor artístic, hi havia una pintura de la Mare de Déu del Roser. Potser per motiu de la seva antigor i de la seva vàlua, aprofitant uns moments de desídia i de canvi de mentalitat del jovent, que volia obrir-se al progrés i a les noves tendències musicals, a primeries del nostre segle [el xx] era robat el pandero, del qual mai més no s'ha tingut notícia, si bé algú assegurava haver-lo vist a l'exposició de Barcelona.»
També ens el va recordar Francisca Aragonès, qui havia conegut la dona que, abans de la Guerra Civil, sonava el pandero la diada de la Mare de Déu de les Pinyeres, a l'ermita, i en altres moments, en festes o, sobretot, casaments.
Desapareguda l'antiga tradició, però, les cançons de pandero al Masroig van conèixer una nova revifalla. Després de la Guerra Civil, i en el marc dels concursos folklòrics que organitzava la Sección Femenina, un grup de noies del poble van voler recuperar aquesta pràctica i van portar el repertori après de les dones més grans a l'escenari. Potser també es va ballar el Ball de Majorales, ja que al programa del «III Concurso de Coros y Danzas de la Sección Femenina» a Tarragona, el maig del 1944, figura la interpretació, a càrrec de la secció local del poble, de la «Danza del pandero». Anys més tard, aquest ball fou reconstruït pel folklorista reusenc Josep Bargalló i Badia, amb la col·laboració de Joan Asens, Josep Vernet i altres persones de la població, i publicat en un recull de danses de la comarca el 1991.
Aquesta voluntat d'unes noies de representar el seu poble en un concurs de folklore va motivar la transmissió oral d'una part del repertori i el fet que el Masroig hagi estat l'última població del Priorat —de les moltes on havien estat conegudes— on s'han interpretat les cançons de pandero.
Joan Asens va recollir, a mitjan segle xx, moltes d'aquestes cançons gràcies a les cantadores del moment, però també de persones nascudes a la segona meitat del segle xix, com Maria Folch, Josefina Mateu o Eubèria Casals. Un patrimoni literari importantíssim, del qual, en donà notícia a la Guia del Priorat, el 1980, i més extensament a Fulls de treball de Carrutxa, el 1985.
Joan Asens recollí també el pandero amb què les joves cantadores havien recuperat el costum. Un instrument certament excepcional perquè les puntes del bastiment quadrat més comú havien estat escapçades per esdevenir octogonal. Aquest instrument, a diferència del seu predecessor, no fou pintat i mostra la pell natural per ambdues cares.
El perquè d'aquesta forma s'explica per la forma com les antigues majorales empraven l'instrument. Al Masroig, com arreu, la sonadora agafava el pandero en posició vertical, amb la punta recolzada al ventre i, amb el cos lleugerament inclinat cap enrere, el sostenia amb els colzes, tot colpejant-lo rítmicament amb les mans. Hom va creure que eliminant las puntes potser seria més còmode el seu ús.
Deixat per Joan Asens a Lídia de Mena, del grup de danses «La Clavellinera», qui l'ha preservat durant una anys i n'ha fet divulgació, l'instrument ha arribat als nostres dies en un estat de conservació excel·lent. Ara retorna definitivament al poble en el marc del programa «Cantar amb el pandero», impulsat per Carrutxa aquest 2013.
